23 juny de 2012
El cap de setmana va començar el divendres al matí quan vam anar a buscar la furgoneta de lloguer per anar cap a Sabiñánigo. Després d’esmorzar i carregar bosses i bicicletes a la furgoneta vàrem començar el viatge.
A mig camí, vam parar a dinar a Sariñena i sense cap més contratemps vam continuar el viatge. Però, just després de reprendre la sortida el Sr. Secretari va cridar “ Pareu, pareu que no puc més “, tenia un problema intestinal, i vam tenir que tornar a parar. Un cop finiquitat el problema, tornem a començar el viatge.
Un cop a Sabiñánigo ens dirigim al lloc d’inscripcions, una nau industrial plena de gent, diu o quinze files per poder fer inscripcions, botigues de venda de roba, sabates, bicicletes, productes nutricionals, demostracions de productes, un ventall enorme de productes per triar o decidir alguna compra que fes falta.
Després vam marxar cap a Jaca que era on teníem el pis llogat, dutxa, canvi de roba i cap a sopar.
Al restaurant que vam triar, havia menú ciclista, es a dir, pasta i carn o peix i tots vam triar el menú, però els mes menuts, van triar ous ferrats amb xistorra i pataques fregides, un menú ideal per aquests tipus de marxa, però com son joves ..... Vist el resultat de la marxa, l’any proper m’ho menjaré jo.
Dissabte al matí ens llevem a les 5:00h, esmorzem, neteja personal, i cap a Sabiñánigo ja que a les 7:30h comença la marxa.
La sortida la prenem junts dels 4 sèniors, Paco Capella, Jose Roldán, jo mateix Rafel Zambudio i el Josep Pujol (no es sènior però ho sembla... ) i els 2 iogurins, Carlos Batsi i Dani García, ho fan més endavant ja que nosaltres no som de “prou entitat” per estar amb ells.
Comencem la marxa en direcció a Jaca a un ritme de vertigen, 45 – 50 km/h en grup que fan que sigui molt perillós ja que 8000 ciclistes a la carretera es un grup molt però que molt gran. Comença a haver caigudes, una seixantena segons la organització, i alguna de gravetat però es que entre tants participants es normal que li toqui rebre a algú.
Tot just sortim de la autovia en direcció a Canfranc, el Contador de Sevilla punxa i ens toca parar per reparar la roda. Ell es posa nerviós però, allí te tot l’equip per ajudar-lo. Li reparo la punxada i en 8 minuts ja tornem a estar a la carretera.
A partir d’aquí, la pujada fins a Canfranc es fa bastant tranquil·la fins que a la estació de tren de Canfranc comença l’ascensió al Port de Somport . En aquest punt, el Paco i el Pitu ja ens han deixat sols al Jose i a mi, i comencem a veure els que estan més forts i els que menys, però també se que la marxa es molt llarga i ells son novells.
La pujada es en carretera ample i molt constant i la fem dosificant molt fins arribar a Candanchú, lloc del 1er avituallament on ens tornem a trobar al Paco i al Pitu. Ens queden quasi 2 km i coronem el port, just on hi ha la frontera i es aquí on comença un descens de 35/40 km fins al peu del Marie Blanque.
Aquest es el primer escull important tot i que els primers 6 quilometres son bastant suaus fins que després d’un revolt, zas ¡¡¡¡¡¡, comença la pujada de debò. 4 quilometres al 10%,11%,12% de desnivell que es fan molt durs, tot i que al Dani li va semblar “suau”, ja m’hagués agradat veure'l.
Hi ha molts participants que pujen a peu, jo aguanto damunt la bicicleta sabent que s’ha de patir. La experiència de l’any anterior m’ajuda a saber dosificar. L’últim revolt a l’esquerra, els últims 300 metres i ja soc a dalt, primer objectiu aconseguit, he coronat Marie Blanque amb millors sensacions que l’any anterior. Comencem el descens fins l’avituallament on ens tornarem a reagrupar. Aquí toca beure i menjar ja que hem fet un gran esforç per poder pujar el coll.
Continuem baixant i després de un terreny de 17 quilometres molt favorables, arribem a peu del Portalet, 29 km de pujada sense parar, cada cop més dur fins el trem final que es el més dur de tot el port. Aquí ja portem 120 quilometres a les cames i aquest port es farà interminable. Aquí decideixo començar dosificant les forces i juntament amb el Paco i el Jose, comencem a l’ascensió. El Pitu ha punxat baixant el Marie Blanque i no ens hem adonat , encara que més tard ens tornarem a trobar. Al començament del port, el Paco i el Jose augmenten el ritme i jo no se si inconscientment o perquè no puc seguir-los, mantinc el ritme que venia portant ja que era bastant còmode, de tota manera, se que es farà llarg i no hem preocupa.
Continuem separats fins l’avituallament de “Lac de Fabrègues” on ens tornem a reagrupar tots quatre.
El Jose comença a tenir rampes, però s’ha de continuar. En aquest punt, el Paco i el Jose s’avancen a la sortida i el Pitu i jo, continuem avituallant-nos.
Al cap d’una estona sortim en direcció als últims 9 quilometres del port, els mes durs i ademès, desprès de tants quilometres a les cames els mes llargs del dia.
A 3 quilometres de l’avituallament ens retrobem al Jose, a l’ombra queixant-se de rampes. El Pitu va continuar mentre jo vaig decidir ajudar al Jose. Després de estirar, tornem a sortir però, el Jose continua tenint problemes i decidim continuar al nostre ritme.
A 2 quilometres de fer cim, qui comença a tenir rampes soc jo, tot i que fent uns petits estiraments, desapareixen els problemes i ja no en torno a tenir en el que resta de dia.
Un cop he fet el cim, continuo fins l’avituallament de Formigal o reagrupo amb el Pitu. Fem petar la xerrada m’entra mengem i tot just volem tornar a sortir arriba el Jose amb unes cames com a roques. Decidim esperar-lo ja que tot sol se li farà molt llarg el que resta de marxa. Després de quasi 30 minuts aturats reprenem la sortida en direcció a l’últim coll del dia, Hoz de Jaca.
Es un portet curt, de 2 quilometres però amb rampes del 10% i 12% tot i que al ser tant curt, el passem sense cap penúria. Un cop coronat, ja sabem que ja ho tenim fet, que el que queda es pla i que el més dur ja s’ha acabat.
Aquí enganxem un petit grup que ens porta a bon ritme fins a Sabiñánigo on entrem tots tres junts a l’arribada, molt contents pel repte aconseguit ja que l’objectiu principal era acabar.
A l’arribada ens espera el Paco, que ha arribar 15 minuts davant de nosaltres però trobem a faltar als iogurins, on son ?????
Doncs ja son a Barbastre en direcció cap a casa. S’han cansat d’esperar ja que han arribar 2 hores davant de nosaltres (gràcies a l’entrenament que els hem planificat durant l’hivern) i com han d’arribar a casa aviadet per fitxar, doncs han decidit marxar.
Després d’aquí, tot son rialles, histories de la marxa, anem a sopar, beure, riure i mes riure i cap a dormir ja que a l’endemà, ven aviat marxem cap a casa.
Desprès d’aquest cap de setmana, tots els novells en la participació de la marxa han acabat molt contents i en moltes ganes de tornar, així doncs, l’any que ve hi tornarem, si el sorteig ens afavoreix ¡¡¡¡¡
